Mai he après llengües en línia. Bé, dic mai i ho dic perquè em refereixo a fer cursos en línia, però el que sí que he fet és connectar-me a algun lloc web per practicar idiomes.
Quan era més petita, em connectada a aquests lloc que et fan fer testos i quan acabes et diuen el nivell que tens. Ho feia per diversió, perquè estava boja per l’anglès i em divertia fer aquests exercicis en línia. Normalment, feia testos o jocs en anglès i, alguna vegada, en francès.
Altres vegades, si tenia un dubte sobre la llengua, també em connectava a pàgines de gramàtica en línia on podia trobar resolts els meus dubtes. Actualment, utilitzo molt el fòrum del diccionari wordreference i d’altres llocs webs d’ associacions de traductors.
Penso que l’aprenentatge lingüístic en línia pot ser una bona solució per aquelles persones que no puguin assistir a les classes per motius varis i, també, per aquelles persones que estiguin interessades a fer cursos a distància, ja sigui perquè els cursos es donen en una altra ciutat o en un altre país. Tot i així, crec que l’aprenentatge en línia demana molta més dedicació i voluntat que l’aprenentatge presencial. Els alumnes han de tenir moltes ganes de participar-hi i s’hi han d’esforçar més. Què faríeu vosaltres si us haguéssiu de connectar a Internet per fer classe, enlloc de jeure al sofà i mirar la televisió?
A més, penso que l’aprenentatge també té més entrebancs. Quantes vegades hem tingut mal entesos parlant pel Messenger? Penso que és molt més fàcil expressar el que es vol dir a través de la parla, i més difícil a través d’escrits. Sempre ajuda veure la cara de la persona que et parla i les seves expressions; això fa la classe menys monòtona. A l’hora de realitzar els exercicis escrits o les pràctiques no hi ha cap problema, però si es volen fer debats o exercicis orals, les dificultats augmentaran.
D’altra banda, hi ha un altre tipus d’aprenentatge en línia que consisteix en l’autoaprenentatge (sense l’ajuda d’un professor). L’alumne, tot sol, ha d’estudiar-se les unitats de teoria i practicar els exercicis. En aquest cas, l’aprenentatge serà més lent, ja que l’alumne no podrà resoldre els seus dubtes a l’instant (a les classes presencials, només ha de demanar el dubte al professor i, immediatament, te’l resol), ni tampoc tindrà a ningú que li corregeixi les faltes d’ortografia, la pronúncia, etc
Jo sóc partidària de l’aprenentatge de llengües per mitjà de les classes presencials. Penso que és molt important tenir una persona que et faci d’exemple i et guiï. Recordo que, de petita, envejava a la meva professora de l’acadèmia i pensava: “com m’agradaria saber parlar l’anglès i el francès com ella; i tenir amics francesos i anglesos, i poder visitar els països...”. Per a mi, ella era un exemple a seguir i, alhora, era la persona que m’ensenyava, em corregia i m’aconsellava. Per això, penso que, per aprendre una llengua, és fonamental poder utilitzar-la oralment durant el procés d’aprenentatge, ja que els gestos, l’expressió, el to de veu...són parts molt importants de l’expressió i, al cap i a la fi, el que tots desitgem és poder comunicar-nos oralment a la perfecció.
Tants i tants anys aprenent i m'és molt difícil dir quina és la metodologia que els meus professors han fet servir. Tot i així, crec que la metodologia directa és la que més he "rebut". A l'acadèmia d'anglès on anava, la L2 era la llengua d'ús corrent a classe i sempre m'insistien que, per expressar-me en anglès, no havia de traduir del català. La interacció era molt important i sovint ens feien conversar en anglès: ens feien fer jocs de rol, debats, presentacions orals, etc. Per tant, l'activitat a l'aula era molt important.
No obstant això, durant els primers anys a l'acadèmia (com ja he comentat en alguna altra tasca o en el fòrum), la gramàtica era molt important i m'havia passat hores de classe escrivint frases en anglès o petits textos, només per practicar els temps verbals. Per això, penso que les professores que havia tingut no feien servir al 100% la metodologia directa.
El que puc assegurar és que vaig tenir una professora que es basava en el mètode TPR. Jo devia tenir uns 7 o 8 anys i feia classes d’anglès extraescolars a l’escola on anava. La Teresa, la nostra professora, ens feia aprendre l’anglès d’una manera molt peculiar. Recordo que ens va ensenyar els colors, les fruites i els objectes de classe (llapis, pissarra, llibreta, etc). Per tal que assolíssim els conceptes, ens va fer jugar a varis jocs. Un d’ells consistia en el següent:
Entre tots, vem haver de dibuixar les fruites que havíem après i també els objectes de classe. Quan vam tenir tots els dibuixos fets, pintats i retallats, els vem enganxar per tota la classe. A continuació, ens posàvem tots drets i anava dient els noms de les fruites, els objectes i els colors. Nosaltres havíem de córrer per tota la classe i tocar el que ella havia dit. Tots estàvem encantats de jugar amb aquest joc i, d’aquesta manera, vaig aprendre els colors, les fruites i els objectes de classe.
Tinc molt bon record d’aquesta professora. Recordo que era molt pesat per a mi quedar-me cada dia una hora més a l’escola per anar a classes d’anglès i, mica a mica, les classes es van anar tornant més divertides i cada vegada hi anava amb més ganes.
Més tard, a l’insti els professors seguien el mètode de treball per projectes, perquè les classes d’anglès es basaven en la comprensió oral/escrita, l’expressió oral/escrita, la gramàtica i el lèxic. Totes les unitats dels llibres que tenia estaven compostes per aquestes parts. Fins i tot, l’ examen final estava compost d’aquestes part i, en les notes del curs, et puntuaven segons la gramàtica, l’expressió/comprensió escrita/oral.
Per últim, suposo que tots vosaltres, igual que jo, heu hagut de fer el conegut “crèdit de síntesi” durant tots els anys de l’ ESO. Penso que el “crèdit de síntesi” forma part de l’aprenentatge cooperatiu, ja que els alumnes formen grups i han de treballar amb aquest grup durant una setmana. Els alumnes es reparteixen les activitats de cada matèria i tots els alumnes treballen una mica en cada matèria. Per tant, si algun alumne té problemes amb alguna matèria, els seus companys l’han d’ajudar. Al final de la setmana se’ls avalua i la nota final del grup és la nota que obtenen tots els alumnes que el formen.
Recordo que m’ho passava molt bé fent el crèdit de síntesi, però també recordo haver tingut discussions amb alguns companys del grup que, com passa a tot arreu, no feien res de feina. I a vosaltres, us agradava el crèdit de síntesis i les seves que fèieu?
Durant tota la meva vida, he estat aprenent: primària, secundària i ara a la universitat. Suposo, doncs, que els professors que he tingut al llarg de tots aquests anys, han utilitzat diferents teories per ensenyar.
Després de comentar quatre coses a la classe d'ahir, és evident que el meu aprenentatge s'ha basat principalment en la teoria conductista. La majoria dels meus professors de llengües (a l'institut, per exemple) em feien fer exercicis de gramàtica i estudiar llargues llistes de vocabulari. Sempre era el mateixa, em cada unitat hi havia el mateix tipus d'exercicis, però canviant l'objecte (present simple, condicionals, etc).
Tot i així, a l’acadèmia on anava era diferent. Recordo que la professora de francès ens feien fer molts jocs de rol. Ella ens donava una situació (en un bar, al carrer, etc.) i nosaltres havíem de desenvolupar una conversa durant 7-8 minuts. A més, aquesta mateixa professora també era addicte a les redaccions i acostumàvem a escriure cada setmana. Per tant, considero que vaig aprendre francès seguint una teoria cognitiva.
Això és el que penso pel que fa a les llengües, però si em paro a pensar el que feia a naturals i socials, per exemple, la cosa canvia. Recordo que a socials feia molts treballs en grup: fer mapes, línies cronològiques; i a naturals, anava molt al laboratori a comprovar si l’oli era més dens que el vinagre o a l’inrevés. Per això, diria que a ESO hi ha molts professors que es basen en la teoria socioconstructivista, ja que fomenten la interacció entre els companys. A més, també solia fer moltes "avaluacions inicials". Fèiem una avaluació inicial cada trimestre i per cada assignatura. Per tant, es donava importància a començar l'aprenentatge a partir del que la persona ja sap i ja coneix, el que és un signe de socioconstructivisme.
Ara mateix, no sabria posar cap exemple de classe/assignatura on els meus professors han seguit la teoria humanista. Potser (i si m'equivoco, si us plau corregiu-me) un exemple seria quan el professor de plàstica et deia: dibuixa un company de la classe. Tots escollíem el nostre "millor amic o amiga" i el dibuixaves tan afavorit com podies.
Ja per acabar, penso que la teoria més tradicional és, sens dubte, el conductisme, perquè és un mètode que segueix les conductes separadament i no té en compte d’interdisciplinarietat. A més, penso que per aprendre llengües és molt important ser capaç d'aplicar el que has après i no ser un robot. Per contra, crec que la teoria més moderna és la socioconstructivista, ja que fomenta el treball en grup, el diàleg i, sobretot, perquè intenta que l'aprenentatge sigui alguna cosa que formi part de la vida de l'alumne/a, enlloc de ser una cosa allunyada i distant.
M'és impossible recordar quan vaig dir la primera paraula i quan vaig començar a dir frases amb sentit. Suposo que és normal i que a tots us deu passar el mateix. Pels comentaris que he sentit a casa, no vaig ser una nena gaire original i el primer que vaig dir va ser "mama", "papa",... Per tant, la meva llengua materna és el català. Tot i així, la meva àvia materna és asturiana i ella, des que jo soc ben petita, em parla en castellà. És per això que em considero bilingüe, tot i que no considero que tingui el mateix domini en les dues llengües.
A la meva escola, em van ensenyar el català i fins a una certa edat no vaig començar a aprendre el castellà. No recordo com va ser la meva alfabetització. Suposo que les primeres paraules i frases que vaig pronunciar eren còpies de frases que deien els meus pares o còpies de paraules que deien els meus petits companys de classe.
A l’escola reglada. vaig aprendre el català, el castellà i l’anglès. Quan jo era petita, però, l’anglès es començava a estudiar a primer de primària (sinó recordo malament) i només teníem una hora a la setmana de classe. Recordo que les classes d’anglès eren molt divertides perquè ens passàvem les classes aprenent vocabulari i cantant cançons. Per això, els meus pares em van inscriure a una escola d’idiomes perquè volien que aprengués l’anglès d’una manera millor.
A l’escola d’idiomes on vaig anar, seguien un mètode una mica estrany. No teníem llibre de text. Només havíem de dur una llibreta i un bolígraf, i els professors ens ensenyaven la gramàtica en l’ordre que ells volien i creien convenient. Jo em solia comparar amb les meves amigues, ja que totes anaven a escoles on aprenien amb el seu Students Book i el seu Workbook on hi havia exercicis d’omplir buits i dibuixos. En canvi, jo només utilitzava una llibreta separada per la meitat. En la primera meitat, hi tenia totes les explicacions de gramàtica i centenars de frases que fèiem a classe relacionades amb l’explicació. En l’altra part, hi tenia el vocabulari que m’havia d’anar estudiant cada dia.
Llavors, jo només feia el que em deien i ja està. Els professors que jo tenia, no seguien el ritme d’un llibre, ni tenien la necessitat d’ explicar tantes pàgines per classe. Ells anaven al ritme dels alumnes. D’aquesta manera, no apreníem res nou sense tenir clar el que ja sabíem. Suposo que aquest mètode tan estrany que feien servir els meus ex-professors també té coses dolentes. Evidentment, també feien listenings, speakings, etc. A partir d’un cert nivell (crec k va ser a partir d’ Pre-Intermediate), vaig començar a utilitzar un llibre de text.
Una de les experiències que sempre recordaré és quan vaig aprendre el condicional. Vaig començar a fer frases i a conjugar el condicional en anglès, sense saber el que era un condicional en català. Recordo que jo i altres companys li vem demanar al professor què era un condicional. I ell, en veure que a l’escola encara no havíem après els temps verbals, ens va respondre: “Cada vegada que trobeu un verb que acabi com Maria, hi heu de posar el would”. I així vaig començar a fer frases tals com “M’agradaria tenir un cotxe”.
A hores d’ara, però, penso que tot el que em van ensenyar en els primers cursos de l’escola d’idiomes, només em va servir per estar en contacte amb l’anglès, perquè feia frases mecànicament, sense saber el que feia. Fins que no vaig tenir una certa edat i vaig començar a comprendre el que m’explicaven, no vaig començar a aprendre realment l’idioma.
Pel que fa als professors que he tingut al llarg de tota la meva vida, no podria dir quins d’ells eren bons professors i quins no ho eren. Per a mi, un bon professor és aquell que posa passió al que explica i, a la vegada, fa que els seus alumnes també s’enganxin d’aquesta passió. D’aquesta manera, els alumnes van a les classes animats i posen moltes ganes en el que fan. Així, l’aprenentatge és molt més senzill.
També considero que els bons professors són aquells que fan fàcils les coses difícils. Quan un bon professor explica la teoria més difícil i recargolada del món, els alumnes l’acaben entenent. És evident, que hi ha àmbits on el professor té més facilitat per explicar, ja sigui perquè la matèria és més amena o perquè els alumnes són més receptius. Suposo que un bon professor sempre es podrà lluir més en una universitat que en un institut, on els alumnes no tenen cap tipus d’interès pel que fan o pel que volen fer.
Aquí, doncs, us deixo una part de la meva experiència en l’aprenentatge de llengües. De I acceptaré amb molt de gust els vostres comentaris.